El saqueig de l’algoritme
Assistim a episodis de violència protagonitzats per joves en què no s’identifiquen reivindicacions concretes i en què l’acte vandàlic sembla esdevenir una finalitat en si mateixa. La seva exhibició a les xarxes pot oferir una recompensa immediata: visibilitat, reconeixement i validació entre iguals. La lògica que s’hi projecta és la de robar en establiments d’electrònica o de luxe, evitar que t’enxampin i presumir-ne després.
📌 L’algoritme torna a ocupar un lloc central en la discussió. Les plataformes poden amplificar les convocatòries, facilitar la mobilització de menors i premiar la difusió dels actes més espectaculars. Això planteja una pregunta que cal aclarir: fins a quin punt les autoritats coneixien aquestes convocatòries i quina capacitat tenien per anticipar-s’hi?
📌 Interpretar aquests disturbis únicament des de l’eix esquerra-dreta resulta insuficient. Cal examinar el pes dels factors socials, identitaris o migratoris en cada cas, sense donar per fet que tots els participants comparteixen motivacions o una ideologia definida. També cal qüestionar els discursos que els atribueixen automàticament a l’extrema esquerra sense aportar proves.
Veurem com es concreta el «no quedaran impunes» i si la resposta institucional comporta noves restriccions al dret de manifestació. Perseguir els actes violents i garantir l’exercici de la protesta pacífica són responsabilitats que les institucions han d’assumir alhora.
El malestar juvenil existeix i, en alguns aspectes, connecta amb un descontentament que travessa diverses generacions. El repte és donar-li visibilitat, articular demandes i canalitzar-lo de manera pacífica, amb capacitat de pressionar les institucions. L’experiència del 15M convida a reflexionar tant sobre les possibilitats de transformar la indignació en acció política com sobre els límits i les tensions d’aquest procés.
Afegir comentari